Adele

Adele Laurie Adkins was born in Tottenham on the 5 of May 1988. She is more know for her stage name, Adele.

At the age of four she started to sing. When she was thirteen she moved to Briton, in the South London, with her mum. Three years later she wrote  her first record, Hometown Glory. On May of 2006 she graduated from the Birt School of Performing Arts of Croydon. In October 2007 she released her breakthrough song, “Hometown Glory”. One year later she started to realise her second single “Chasing Pavements”. In the same year she did a world tour named “An evening with Adele”. At the age of twenty-two she received a Grammy nomination for the Best Female Pop Vocal Performance. One year later she broke a record with the song “Someone like you”.

Four month later she gave birth to a baby, named Angelo Konecki. Since 2008 she has lived in Notting Hill.

In November of last year she made a triumphant return with “Hello”.

Roger Robert & Lluc Vicens

EL "pagesot"

Fa molts anys, quan els crancs tot just havien començat a caminar cap enrere, dos germanastres vivien amb la mare d’un i amb el pare de l’altre al centre d’una ciutat. Un d’aquests dos joves no havia estat mai a la ciutat, ell, com el seu pare, eren homes de poble i això de la ciutat no els acabava de fer el pes. El pare no va tardar gaire a adaptar-se a la vida de la ciutat, però el fill no hi havia manera que s’hi acostumés.

A part de tots els problemes que tenia aquest pobre noi, per orientar-se , per agafar el metro o per caminar pel mig d’un carrer amb centenars de persones que no coneixia. Tenia el seu germanastre i la seva colla d’amics que sempre aprofitaven per recordar-li com de maldestre era i se’n reien d’ell. Es mofaven de la seva manera de parlar, perquè deien que parlava com un pagesot , de la manera com caminava, de la seva manera de vestir, sempre amb roba vella i còmoda, i sobretot se’n fotien d’ell, pel sol fet de ser diferent era diferent, ell no vestia roba de marca ni caminava com tothom, ell era el que sobresortia de la resta, i això, no els acabava d’agradar a aquella colla d’inútils.

Però un bon dia tot va canviar, la mare va trobar una feina molt ben pagada en una sucursal d’una industria, en un petit poble de pescadors.

 Aquell petit poble va ser  on es van capgirar les vides d’aquells nois. Aquell jove que mai es va acostumar a la ciutat, ara es sentia com un peix a l’aigua. Podia caminar pel mig del carrer gairebé tot sol, tothom parlava com ell, i la gent sempre el saludaven quan el veien passar. I, a més a més, va descobrir la seva gran passió, la pesca, no tenia ni divuit anys i ja era un dels millors pescadors de la comarca.

En canvi aquell noiet que s’havia passat tota la seva vida mofant-se del seu germà per ser diferent, ara era ell l’estrany, aquell que anava a pescar amb roba de marca i que parlava d’una manera tant peculiar.

INTERVIEWING A CELEBRITY

A la vida no estem sols.

A la vida no estem sols. A partir d’aquesta frase he de creat un text argumentatiu, donant els meus diferents punts de vista i les meves opinions.

Des del meu punt de vista no, no ho estem. A partir del moment en que naixem ja no tornarem a estar sols. Sempre hi ha algú que, encara que no estigui físicament al teu costat, pensa en tu. L’humà, com tots els éssers vius, es relaciona i estableix diferents lligams, més o menys estrets, amb molta gent. Per això crec que a la vida no estem sols.

Sí que és veritat que moltes vegades ens sentim sols, però això no vol dir que ho estiguem. La sensació o el sentiment de solitud és normal, i alguna o altre vegada l’hem experimentat. Crec que és bo sentir-te sol en algun moment de la vida, perquè després saps apreciar i mantenir més bé els lligams amb les persones que sempre estan amb tu i que veritablement els importes.

Com ja he dit abans, al llarg de la nostra vida arribem a conèixer molta gent, i com es diu en un fragment del llibre el Petit Príncep, hem de saber diferenciar les roses dels baobabs, es a dir hem de saber diferenciar les persones tòxiques de les bones persones i les que t’acompanyaran tota la vida. Perdoneu-me si faig servir masses metàfores del Petit Príncep, però crec que són aquestes les persones que, com deia la guineu hem de domesticar. Un cop domesticats els dos no podeu viure un sense l’altre i, és d’aquesta manera com mai estem sols, perquè un cop tens domesticada una persona sempre hi penses, i encara que no estigui al nostre costat sempre la portem al cor.

En resum, des del dia que naixem fins el dia del nostre enterrament, si som bones persones i sabem conservar bé les amistats i la família, mai estarem  sols, sempre tindrem algú al nostre costat, ja sigui físicament o psicològicament, si l’aconseguim domesticar no tenim per què patir per estar sols. També cal dir, i ara ja si que per finalitzar, que la solitud és un estat que tothom algun cop ha hagut de patir, i no és dolent, sinó al contrari, et fa valorar més les roses i aprens a diferenciar-les dels baobabs.

Where is our library?

I’m writing for complain about the library of the town that you promised in your election program. Two years ago you tell as tat when you have money in four month we have got a big an modern library, so where is it.

Instead of a new library we have a few of little shelving, there were any interesting books, the newest book is from the 1998. In order to take some interesting books from this shelving we go to Banyoles library, but I think that a town like our, it is able to have a good library.

You must do something about this situation. Because you promised a new library, and we only have a shelving with prehistoric books. It’s a shame that the people of this town have to go to the library of Banyoles. We need a place where our children can read books without paying or spending a lot of gasoil for go to the next town. I think that the library is a big necessity from this town, and you promised that, so please started with it.

Lluc Vicens

Micro Relat Sant Jordi- El dipòsit d’aigua de l’Horta de l’Ebre

En terres de l’Ebre, ja fa uns quants anys, hi vivia un gat preciós, era esvelt i gros, tenia la cabellera blanca i ben pentinada, i uns bigots llargs i frondosos. L'única cosa que no tenia aquell gat era humilitat. Era el gat més bonic de les terres de l’Horta de l’Ebre, i ho sabia. Es passava tot el dia passejant prop del dipòsit d’aigua del poble perquè tots els vilatans que anessin a buscar aigua el poguessin veure, acariciar i lloar. Com és normal aquest despertava un gran odi per tots els altres animals que no estaven a la seva altura, per això el felí no es cansava de repetir que mai arribarien a ser tan bonics com ell. Un bon dia el gat es va despertar com sempre, es va pentinar com sempre feia i es dirigí al dipòsit a fanfarronejar de bellesa com sempre feia. Però aquell dia no va ser com tots els altres. La nit anterior havia gelat i el mur del dipòsit relliscava molt, el gat no va tenir això en compte, quan pujà al cim va patinar amb el gel i va caure dins l’aigua. Quan intentava escapar es va quedar parat en veure’s reflectit a l’aigua gelada, quines pintes que feia amb els pèls xops i els bigotis congelats. Ja no era el gat tan bell de sempre sinó que ara era un gat xop i intentant salvar la seva vida. Però per desgràcia mentre reflexionava l’aigua gelada se’l va endur al fons del dipòsit.

10 simple things you can do to help the environment

10 simple things you can do to help the environament