EL "pagesot"

Fa molts anys, quan els crancs tot just havien començat a caminar cap enrere, dos germanastres vivien amb la mare d’un i amb el pare de l’altre al centre d’una ciutat. Un d’aquests dos joves no havia estat mai a la ciutat, ell, com el seu pare, eren homes de poble i això de la ciutat no els acabava de fer el pes. El pare no va tardar gaire a adaptar-se a la vida de la ciutat, però el fill no hi havia manera que s’hi acostumés.

A part de tots els problemes que tenia aquest pobre noi, per orientar-se , per agafar el metro o per caminar pel mig d’un carrer amb centenars de persones que no coneixia. Tenia el seu germanastre i la seva colla d’amics que sempre aprofitaven per recordar-li com de maldestre era i se’n reien d’ell. Es mofaven de la seva manera de parlar, perquè deien que parlava com un pagesot , de la manera com caminava, de la seva manera de vestir, sempre amb roba vella i còmoda, i sobretot se’n fotien d’ell, pel sol fet de ser diferent era diferent, ell no vestia roba de marca ni caminava com tothom, ell era el que sobresortia de la resta, i això, no els acabava d’agradar a aquella colla d’inútils.

Però un bon dia tot va canviar, la mare va trobar una feina molt ben pagada en una sucursal d’una industria, en un petit poble de pescadors.

 Aquell petit poble va ser  on es van capgirar les vides d’aquells nois. Aquell jove que mai es va acostumar a la ciutat, ara es sentia com un peix a l’aigua. Podia caminar pel mig del carrer gairebé tot sol, tothom parlava com ell, i la gent sempre el saludaven quan el veien passar. I, a més a més, va descobrir la seva gran passió, la pesca, no tenia ni divuit anys i ja era un dels millors pescadors de la comarca.

En canvi aquell noiet que s’havia passat tota la seva vida mofant-se del seu germà per ser diferent, ara era ell l’estrany, aquell que anava a pescar amb roba de marca i que parlava d’una manera tant peculiar.